Aquest particular ús lingüístic pot ser un element
diferenciador en els casos en què l’autor hagi volgut prioritzar la funció
estètica o lúdica del llenguatge, però no ho serà en molts textos en què
l’autor ha pretès imitar altres registres lingüístics amb el propòsit de fer
l’acció o els personatges més versemblants. En molts casos, la distinció és
dificultosa i resulta que el llenguatge dels textos no-literaris pot ser més
retòric que el dels textos literaris. (Bordons,G.(1994).Visió
sincrònica sobre didàctica de la literatura. Articles de didàctica de la
Llengua i la Literatura, 1. 27-36.)
Aristòtil també va aportar a l’anàlisi del discurs les figures retòriques (un
recurs per cridar l’atenció del lector o de l’oient), que són tècniques del discurs
amb capacitat argumentativa.
La figura retòrica permet establir una associació innovadora entre l’expressió
i la realitat que vol representar. És una mirada analògica al món, de la qual
neix la força argumentativa i, per tant, persuasiva. (Rom, J., Retòrica i publicitat)
Adrián Corell Sánchez
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada